martes, 28 de julio de 2009

Proleg de la novela, cinc dits de la mà.

La meva prematura vida adulta s'inicia poc abans del fracàs de la pesseta. Paral·lelament amb el descobriment de la vida, la realitat lluny de casa com fins llavors. Seguit, la mort del meu avi, gran fiquara solemne. I poc després el sentiment d'avandó del meu pare.
Com vaig obrir aquesta etapa... no en donaré detalls, podria arribar a ser traumatic. Arrel, de'm despertà aquella mena de desig desenfrenatm del que no m'he desfet mai, a satisfer tot aquell que m'envoltava. En realitat, de satisfer-me. Recorrent persones i maneres de les que pogués adobtar i completar el meu cos buit. Rapidament vaig descobrir com trobar la manera de satisfer aquells homes que m'envoltaven. No fa ser difícil apendre a complaure adulecents reprimits. Passejava amb la cara de bona nena molt dominada que arrosegava des de ben petita, i que felisment m'hi arrepenjava. En realitat la odiava però tot i així m'acompanyava el meu dia a dia. Crec que seria el primer poder de conquista que he aprés a dominar. Mentrestant creixi en mi un dimoni de desig i passió que delia bojament per pacar, cercant el que em fes sentir més inquieta, obrint portes de pors, aquelles que havia negat tenir. Ansietat de sentir noves i diferents coses, mai en tenia proc, sempre més i més.
Manera amb la qual vaig perdre i fer un munt d'amistats. No n'estava gens satisfeta ja que això m'omplia de culpa. Trencava tots aquells lligams que em cansaven . Guanyava mirades de dones geloses que m'apunyalaven fent creixer en mi mateixa un sentitment brut i desarrelat.
Clar que malgrat tot plegat, sentia la necessitat de trobar en cada ú la calma que jo no poseia. Així doncs, com la majoria, vaig voler pensar que m'enamorava i representar el meu conte de fades. No vaig tardar gaire en adonar-me del fracas de les princesetes però vaig decidir recrear-m'hi acutuant dalt d'una ascenari que feia demostrar-me que falçament era igual que aquelles mirades geloses que tant em dolien. Creixia un sentiment inferior, un malltracte psicològic que a la vegada que em destruia em feia sentir viva.
Però m'hi vaig cansar, veia més enllà una dona lliure i estable que seria feliç per si mateixa. Una roptura guiada personalment per sentir-me poderosa altra vegada i recuperar l'energia que havia anat tapant.
Altra cop era reina de mi, odiant els contes i les nines vaig saber com deixar anar el dimoni. Tot aquell que intentés frenar-me seria ingnorat i apartat. Mica en mica crec que vaig saber com trobar una balança que possein el seu contral m'aportava la satisfacció suprema.